Resignació o rebel•lia, no hi ha volta de full


La crisi ha arribat a un punt de no retorn. Les nostres vides mai no seran com eren abans, el passat no tornarà. Mica en mica tothom va paint el que això significa, i enfront d’aquesta realitat només tenim dues solucions. La primera és la més senzilla i còmoda i se’n diu resignació. La segona és un camí dur però digne i se’n diu rebel·lia.

Enfront la incertesa del futur més immediat, part de la societat opta per esperar, aguantar el xàfec, conformar-se amb el que vingui. Potser no hem vist ja prou per adonar-nos que el capitalisme és injust i inhumà? Potser preferim ser hipòcrites, no pensar i per tant adormir la nostra consciència tot i saber que, sortim com sortim d’aquest punt clau de la història, viurem en un món molt pitjor? Això és la resignació.

La segona opció és el camí de la rebel·lia. Però la rebel·lia no com a fet puntual, no com a crit, no com a cop de puny a la taula... la rebel·lia com a actitud permanent, com a posicionament moral.

Rebel·lia significa convicció que valors com la igualtat o la solidaritat són infinitament més poderosos que la competitivitat i l’individualisme i que, per tant, val la pena lluitar per ells i per una societat que dignifiqui les persones contra un sistema que les menysprea i ofèn.

Davant d’aquesta realitat quina posició adoptem com a societat? Resignació (societat zombie) o rebel·lia (societat viva i digna). Jo opto per la rebel·lia.