Només ens queda una camí: lluitar


[Carles Escolà Sánchez]

Fa pocs dies el govern reaccionari del PP ha aprovat una nova contrareforma laboral. Un nou decret, que en paraules (a micròfon tancat) del ministre de treball, “és extremadament agressiva, amb molta flexibilitat en la negociació col·lectiva i redueix la indemnització per acomiadament”[1]. Doncs això, ho ha dit ben clar. El banquers, els propietaris de grans empreses i de grans patrimonis, és a dir els grans saquejadors de la societat, estan de celebració. Els seus beneficis continuaran creixent, mentre la classe treballadora som cada vegada més pobres. Una nova volta de cargol, amb la crisi com excusa, per impulsar les mesures per liquidar l'estat del benestar (o millor dit, mig-estar).

El contingut d'aquesta contrareforma, que és el major atac als drets de la classe treballadora des de la transició, no ha estat en realitat cap sorpresa. És el que es podia esperar del govern en majoria absoluta del PP, i més encara després de veure les contrareformes impulsades pel govern del PSOE. A falta d'una lectura en profunditat del decret sencer, el més destacable és: desapareix l'acomiadament de 45 dies per any treballat i es facilita la utilització de l'acomiadament objectiu (20 dies per any treballat); acomiadaments exprés col·lectius sense haver de demanar autorització a l'autoritat laboral (expedients de regulació); barra lliure a les empreses per incomplir els convenis col·lectius i, per tant, retallar drets laborals (salaris, horari, mobilitat del lloc de treball, garanties i drets sindicals...); ampli ventall de bonificacions a les quotes empresarials a la seguretat social; privatització dels serveis d'ocupació (s'equiparen les ETTs a les OTG-INEM). S'obre la porta a tot tipus d'arbitrarietats i injustícies al prioritzar la negociació d'empresa, i fins i tot la individual, per sobre de la negociació col·lectiva, que queda tocada de mort. En definitiva, la patronal es frega les mans: menors salaris, més precarietat laboral i, sobretot, més atur.

Davant d'aquesta situació només ens queda un camí: lluitar. Però lluitar no significa sortir un dia al carrer i esperar que les coses canviïn. Cal anar molt més enllà. L'experiència del moviment 15-M i les acampades han deixat ben clar que la nostra societat està preparada per iniciar una lluita continuada en el temps. Tenim la força necessària, només cal tornar-la a utilitzar. Cal que totes i tots ens impliquem, que estiguem disposades a fer sacrificis. Els temps exigeixen el millor de nosaltres. Calen una, dos, tres, quatre, moltes vagues generals. No aturar-nos fins tirar abaix tots els seus plans per empobrir-nos encara més. Si hem de perdre salari, que sigui per lluitar, no per quedar-nos a casa sense fer res. A la llarga, sortirem guanyant, en drets i també en salari.

 

Carles Escolà Sánchez
Portaveu del Compromís per Cerdanyola
http://facebook.com/carles.escola

[1] http://economia.elpais.com/economia/2012/02/09/actualidad/1328813960_314077.html