Manifest del Compromís en motiu de l'11 setembre del 2013


Per conquerir la sobirania real cal que l'Autodeterminació vingui acompanyada d'un programa ferm de transformació social: nacionalització del sistema bancari i dels sectors estratègics, sistemes únics públics de salut i d'educació.

Estem vivint uns moments durs. El poble treballador català està patint profundament la crisi capitalista. Centenars de milers de persones aturades, desenes de milers de famílies desnonades i uns índexs de pobresa que ja ultrapassen un quart de la nostra
població. Han robat el futur al jovent i han robat el present a la gent gran. Joves que treballen per sous ínfims i gent gran que sacrifica la seva pensió, sovint molt minsa, per a poder mantenir tota la seva família.

Alhora, la crisi capitalista ha estat una oportunitat per a accentuar el procés de robatori de la riquesa dels de baix per part dels de dalt. El poble català hem aportat més de 40.000 milions d'euros en interessos bancaris del deute públic, ens han liquidat a preu de saldo el nostre sistema financer, els nostres sectors estratègics són a mans privades d'unes multinacionals amb gestors locals i estrets lligams amb l'oligarquia espanyola. Els treballadors i treballadores som qui paguem amb els nostres impostos els costos de la seva festa, quan on haurien d'anar a parar és a mantenir la nostra riquesa social: l'educació, la sanitat, les prestacions socials i els mitjans de comunicació públics, una riquesa que, en canvi, ens estan destruint i robant.

Per poder revertir aquesta situació, l'Autodeterminació és imprescindible. Sense ella no és possible establir les bases per a conquerir la sobirania real. Però per conquerir aquesta sobirania real cal que l'Autodeterminació vingui acompanyada d'un programa ferm de transformació social: nacionalització del sistema bancari i dels sectors estratègics, sistemes únics públics de salut i d'educació.

L'actual procés sobiranista d’una part del país, s'ha plantejat com un xoc institucional entre l'autonomisme i l'estat. La crisi econòmica i l'ofensiva espanyolitzadora han obligat el vell autonomisme a abraçar el discurs independentista. Una conversió, però, més dèbil de la que aparenten. Incapaços d'afrontar l'hora de la veritat, aquella en que caldrà desobeir i fer front a l'estat, obsessionats a deixar sempre oberta la porta a la renegociació des de la cúpula amb l'estat.

En aquests moments d'efervescència i mobilització nacional i social, la tasca de l'independentisme i de l'esquerra no pot dedicar-se a intentar competir per obtenir una part de la medalla d'una glòria encara incerta, sinó que ha de dedicar-se a esperonar l'organització i la mobilització del poble treballador per tal que esdevingui l'actor clau en els temps de tensió que han de venir. Cal l'autoorganització popular per fer front amb contundència a les mesures econòmiques antipopulars i als seus responsables, i també ens cal aquesta mateixa autoorganització per a imposar la voluntat democràtica de la gent quan els poderosos intentin aparcar el procés d'autodeterminació a canvi d'un nou pacte amb l'oligarquia estatal.

I tota aquesta tasca cal fer-la sempre recordant que el motiu és que no ens privin de la feina, de la riquesa social, dels drets col·lectius, de la nostra llengua ni de la nostra cultura. La fem perquè creiem en un futur digne i lliure per al nostre poble.

Finalment, també volem recordar un altre 11 de Setembre, d'avui fa 40 anys, i és l'inici del cop d'estat a Xile. No només va afectar de forma molt cruenta al poble xilè, sinó que va significar el començament, el laboratori de proves, de l'ofensiva neoliberal de la que estem pagant molt durament les conseqüències.