Manifest del Compromís per Cerdanyola en motiu de la Diada Nacional de Catalunya


Catalunya 2012. Fallida del sistema capitalista pel bell mig. L’estat monàrquic centralista fa aigües. Arreu brolla la dissidència en totes les seves formes, des de les places, des de les associacions i les organitzacions culturals, polítiques, sindicals... Però també al mercat, al forn, al centre cívic, al sofà de casa, o al cafè dels tallers i les oficines estem alçant les veus, compartint la consciència. Per fi, la transició.

Mentre les classes dominants a les espanyes ens retornen al “cortijo” i a l’imperialisme castís dels anys cinquanta, a casa nostra anem passant de l’acceptació majoritària al qüestionament obert.

Ara, quan van maldades, anem despertant de l’amnèsia col·lectiva, induïda i alimentada des d’aquests partits que ens van vendre que calia tornar a casa, que ho tenien tot controlat... Certament, tot estava venut, i amb el que en van treure es van muntar el “xiringuito” d’una falsa democràcia, en la que les coses passaven com si res, i a on els fets i les circumstàncies canviaven “graciosament” de nom. De l’especulació en deien “inversió”, de l’enxufisme en deien “gerencialisme qualificat” o càrrecs de confiança política, i així podríem citar desenes d'exemples (sense que calgui anar gaire lluny, aquí als abocadors els anomenen “dipòsits controlats de residus”). Semblava que tothom havia de donar per descomptat que aquest era “el millor dels sistemes”, però de tan mirar-nos el melic pocs la vam veure venir...

Avui, la pèrdua de l’habitatge, l’atur, el desballestament dels sistemes de protecció social, la destrucció planificada dels sistemes educatius i sanitari, entre altres, coincideixen amb atacs aferrissats contra la llengua i la cultura, i amb la persecució de forma més o menys emmascarada de la dissidència política. Les detencions discriminades d’activistes de l’esquerra independentista, anarquistes, militants de moviments socials... s’amaneixen amb la criminalització mediàtica i institucional de la protesta. I això s’esdevé tant a casa nostra com a altres bandes de l’estat (per exemple les companyes del SAT d’Andalusia).

Avui, més que mai, l’autodeterminació del nostre poble és un imperatiu... Però tan important és dotar-nos de l’oportunitat de trencar, com definir plegades quin és el camí que volem endegar. I la resposta a aquesta qüestió també haurà de ser, necessàriament, col·lectiva.

Com cada cop més persones, les dones i homes del Compromís ens movem (per molt que els cogui als que pretenen ostentar el monopoli de l’eufemisme) en favor de la JUSTÍCIA SOCIAL. Aquells que esquarteren el que ens resta d’estat del benestar, deixant les institucions catalanes al servei del gran capital financer (a través de l'espiral infernal de deute-rescat-intervenció), mai no lideraran cap projecte emancipador, ni en el sentit nacional ni molt menys en el sentit social!

Escoltem-nos, doncs, les unes a les altres! Construïm plegades avui i des d’ara el nostre, el vostre, món possible!

Visca la Terra!