Expressa’t: La Transició a Cerdanyola


Agraïda perquè algú se n’ha ocupat de posar la primera pedra de la construcció de l’edifici de la memòria recent, de la nostra història local en temps de «transició», amb testimonis de primera mà en viu i en directe.

Amb el títol « Com vam viure la transició a Cerdanyola» es va fer un acte d’aproximació a la història local, el passat dimarts 23 de febrer, al museu de Ca n’Oliver, dins el context de l’exposició temporal «Catalunya en transició», al qual hi vaig assistir.

El format donava de sí per fer una repassada sobre el temps recent, que marca part del nostre present. La limitació de temps en aquests tipus d’actes està assegurada, a pesar de la voluntat expressa de les persones organitzadores i comparteixo l’observació d’una de les persones presents: allà hi faltava gent. Sempre falta gent, és complicat abastir una etapa històrica del nostre país, del nostre poble sense que hi falti algú. Per això, en la mida de les meves possibilitats voldria contribuir a afegir algunes peces més al trencadís que podem construir a l’hora de configurar aquesta etapa i que en aquell moment no van ser presents.

Hauríem d’haver disposat de temps per parlar del paper que va jugar l’espai del Casal Parroquial, quan no hi havia ateneus, perquè aquesta paraula estava associada a una història d’aprenentatge popular i de llibertats guanyades per la classe treballadora, que el franquisme havia sepultat. El Casal Parroquial va acollir tota mena d’actes culturals i reivindicatius, molts cops rondant la il·legalitat, quan no clandestins. Allà es feien exposicions de plans territorials que afectarien la comarca, es trobaven tota mena de grups i agrupacions amb el seu nom real o fictici que creaven cultura de diverses opcions, de diversa tipologia, i lluita ideològica a favor del poble i de les classes populars. I allà es va pensar en un ateneu popular com després mai no va ser.

Caldria haver recordat, en aquest acte de dimarts, el sentiment de Cerdanyola dins la comarca. El Vallès com a gresol de lluites obreres però també com a sentiment de vincle territorial, nítidament reivindicatiu en ambdós sentits. De la comarca desfeta, de la reconversió en comarca industrial, de que se’ns menjava la gran Barcelona, del Porcioles. Ens està costant recuperar la identitat vallesana, i és molt incipient el repunt, que emergeix de part de gent molt jove que ha parlat amb els seus pares, però sobretot amb els seus avis, d’aquesta identitat més propera, del Vallès.

Havíem d’haver recordat més explícitament en aquest acte que Cerdanyola com a comunitat de persones estava en trànsit total. En aquesta època de la qual parlem, Cerdanyola va veure com es multiplicava gairebé per deu el seu nombre de llars. Dóna de sí per un acte propi i exclusiu analitzar el que va suposar, per a un poble com era Cerdanyola, rebre i acollir tanta gent de cop. Aquest canvi demogràfic, urbanístic, paisatgístic que és el mateix que es produeix als pobles de la corona de la Barcelona desposseint-los de la seva identitat, conformant el que ara és l’àrea metropolitana de Barcelona.

I els primers anys d’existència i conformació del campus de la UAB. Quan les estudiants vivien a Cerdanyola si havien arribat de més enllà, i convivien amb el veïnat. Quan se sumaven a les manifestacions, les protestes obreres i les vagues, formant part del veïnatge de Cerdanyola, quan encara no hi havia la Vila Universitària, ni facultats suficients a tot el territori. Al crit d’obrers i estudiants units!

Aquestes línies, que vaig escriure només tornar de l’acte del dia 23, van passar una setmana al meu ordinador. I en aquestes va celebrar-se la segona trobada sobre el tema, aquest cop amb veus de dona, el passat 5 de març. Vet aquí que, entre tots els records de l’època sobre la condició de la dona i la lluita feminista, sortosament, algú va posar a l’abast del públic el record de l’activitat del casal parroquial en aquells anys, tot reivindicant-lo. Gràcies Marutxi. Aquesta peça tan important que va faltar el primer dia, el que va significar per a Cerdanyola, en aquells anys, l’existència d’aquest espai viu, actiu, que acollida una activitat com la que jo recordo, com la que tu ens vas explicar prou àmpliament, com la que totes les persones que vàrem viure la transició a Cerdanyola recordem. Un espai a reivindicar en la nostra memòria històrica local.

Benvinguda la revisió de l’anomenada «transició» al nostre país i a Cerdanyola. Aquest posar a l’abast la memòria d’un temps recent que ha estat molt definitori i significatiu a nivell social i polític, revisant el paper dels principals «actors» de l’època. Però si volem tenir els 360º la complexitat de l’anàlisi dóna per més que aquestes dues trobades.

Agraïda perquè algú se n’ha ocupat de posar la primera pedra de la construcció de l’edifici de la memòria recent, de la nostra història local en temps de «transició», amb testimonis de primera mà en viu i en directe. Vull saludar qualsevol altra iniciativa que pugui fer continuïtat en la construcció d’aquest trencadís que haurà d’aportar-nos llum sobre el nostre passat recent. Esperem que en breu.

Puri Palomar