Catalunya dins l'Espanya moderna?


[Josep Font i Bernaus]

En els inicis de la transició vaig poder comprovar en diferents col·lectius de gent, que després tindrien un paper rellevant en política catalana i espanyola, la voluntat de contribuir de forma constructiva a superar el passat i fer tot el possible per millorar les relacions amb la resta de l'Estat espanyol, participant activament en la construcció del nou sistema polític, que es suposava molt diferent al que havíem suportat del 1939 al 1976. Al cap d'uns anys, vaig observar que les seves opinions ja no eren tan optimistes. No es sentien compresos. I començaren a veure que les seves propostes no eren acceptades i, de vegades, molt poc considerades i maltractades.

En aquesta època vaig tenir l'oportunitat de voltar per terres d'Espanya i vaig poder comprovar per mi mateix la distancia política entre Catalunya i Espanya. Vaig estar pràcticament per tot el territori de l'Estat Espanyol, des de Finisterre al Cap de Creus, i de Guipúscoa a les Illes Canàries, passant per les dues Castilles, Andalusia, Extremadura, Llevant, etc. I francament vaig començar a entendre que alguns estiguessin molt decebuts i cansats d'intentar apropar posicions. I vaig arribar a una conclusió molt fotuda: el problema, al meu entendre, no és Catalunya, el problema són els dirigents i els intel·lectuals de l'Estat espanyol. No han superat el passat, mantenen posicions molt dogmàtiques sobre qüestions que no són tant difícils d'entendre, si un s'esforça una mica. Els únics espanyols que entenen la Qüestió Nacional Catalana són els que van ser educats en la República, i d'aquests pràcticament ja no en queden per raons d'edat.

Una anècdota que voldria explicar. Estan a Cantàbria vaig passar per un pont d'un poble que es diu Las Caldas de Bezaya, a trenta Km del Sardinero. A cada costat del pont hi havien unes plaques de bronze de mig metre quadrat amb lletres fetes amb un pantògraf que deien: "Las hordas rojas destruyeron este puente en 1937, el glorioso ejército nacional lo reconstruyó en 1939". Després vaig estar a Santoña, on hi ha una platja molt maca. Doncs bé, al passeig marítim hi havia un monument d'uns dotze metres d'alçada amb quatre figures de mida humana i una columna de la victòria feixista. A la columna hi havia adossat l'àngel exterminador amb una llarga espasa. Vaig preguntar a uns coneguts que era allò i em digueren "Es un monumento a don Luis Carrero Blanco". Estic parlant de l'any 2010.
Quan els vaig dir que perquè no ho havien tret, em digueren "esto es nuestra historia". Amén.

A Espanya manen el cacics i els hereus del franquisme reciclats. Moltes de les practiques anteriors continuen i de dificultats amb ells no només afecten als catalans, també a la gent d'esquerres i als propis treballadors. Els que diuen que la bestia esta a la gavià que vagin amb compte, jo no ho veig.

Controlen el poder judicial, els mitjans de comunicació (tret d'algunes excepcions com El Pais), controlen la Banca, l'Església, l'Exèrcit i també el poder legislatiu i l'executiu i una part important de les Institucions. Ara entrarem en una situació d'autoritarisme polític sense precedents i amb connotacions del passat. Mentrestant el Srs. José Bono, Alfonso Guerra i Gregorio Peces-Barba estan obsessionats amb Catalunya. Per cert, que el pare de Don Gregorio Peces-Barba es va passar una llarga temporada picant pedra al Valle de los Caidos, maltractat i humillat, Però al fill li pot més el síndrome d'Estocolm que la memòria històrica. Catalunya va defensar la República i defensa la democràcia espanyola, però n'hi ha que no volen més que fer mèrits davant dels que han manat sempre. Amb aquesta colla estem ben arreglats.

Quan la plataforma pel dret a decidir va fer un acte per preparar la consulta sobre la independència a la ciutat de Barcelona a la plaça d'Espanya, en aquell acte hi assistiren persones dels col·lectius esmentats al principi, és a dir, els que confiaven en que una entesa amb l'estat espanyol era possible, I això crec que és la fi d'un intent de bona voluntat.

Alguns parlen molt d'espoli fiscal, a mi el que em preocupa és l'avenç de l'autoritarisme i la defensa de la dignitat Nacional, i la pèrdua de drets que van costar molt d'aconseguir. Alguns s'estan aprofitant de la crisi per fer coses que no solucionaran els problemes, però que amb una situació normal no les podrien fer. Són els únics que trauran profit de la situació actual.